L'ibiscus llenguallarg de Sarrià o el campanar
floral (Poema llenguallarg)
El cassanell escapça, enterc, l'escàlem,
encapçalant l'orgia de l'escuma.
La branda escalda l'òxid dels clemàstecs,
brusint esclata-sangs de fulls llibrescos.
Els bonsais, cassigalls de burgesia,
esclafats als escacs entre cloendes
dels calls sarrianencs, escalabornen
flabiolaires penis esquelètics,
escanyussats en estrelletes mínvoles
que a un claustre de cinc pales gitanesques,
amb sang de bou capat, s'escatifenyen.
Dels esquitxells marins a les coquesses,
dels esclops als pollastres aromàtics,
guisats amb dàtils fins i escanyacabres
que les d'antany, calàndries, confiten;
de Sant Ot als rasclums de Caponata
que custodien castos guardatermes,
cofats amb cascos soms anticarlistes,
s'envesca el sibil·lí enforcall escènic
que el tuf dels locomòbils folls enrosa,
el pífol, escafandre en curs florífer,
l'escut escantellat de la duquessa,
l'IBISCUS llenguallarg de cinc petxines.
La
llet astral de l'espiritrompa, Barcelona,
Oikos-Tau, 1995, 55.
↑
Campelles
A la plaça Vella de
Campelles s'hi pot
llegir el poema.
Si, ulls clucs, em menava cap pigall
prades amunt, pel viarany ardent,
coneixeria el bosc per l'esparpall
de veus insomnes que hi modula el vent.
Si em llevava la bena, furient,
i m'abocava a frec de l'estimball,
coneixeria el riu, comes avall,
per la boira que hi dansa lentament.
Si se m'enduia cap bruixot, en vol
rabent de falciot o d'esparver
pels balços dels espais enlluernats,
també el coneixeria pel pujol
i l'argila adormida del cloquer,
oh poble d'horitzons esbatanats.
Adés
era l'alba, Barcelona, Quaderns Crema, 1991, 69
↑
Diàleg
Diu el Puigmal
a Sant Amanç:
«Si tu fas vent,
jo faré llamps».
«Jo duré el fred»
fa el Balandrau,
«a cops de neu,
que serà glaç».
El Taga llança
un altre cant:
«Avui és festa,
no s´hi val!
Jo crido el sol
que vola alt;
la primavera
l'ha enfilat;
obre les flors
de dalt estant,
conjura els verds
damunt dels prats
i balla amb mils
de diamants
pel cel perdut
en tants miralls
en les clotades
dels fondals
on s'enlluernen
els senglars».
Adés
era l'alba, Barcelona, Quaderns Crema, 1991, 62-63.
↑
La son
Un conte comença
quan s'alça la nit.
Un avi se'l pensa
vora un llit petit.
La son dansa i dansa
i fuig del capçal,
la nena no es cansa,
és un ritual.
«Un conte, ¿saps?, m'espanta,
si és dels que fan por.
Mes val una cançó:
la del mussol, m'encanta».
«Hi havia una vegada
a l'alzinar, un mussol»...
«No, no, sense tonada,
que sigui el del cargol».
«Doncs, vet aquí que un dia,
brandant sota una col»...
«Aquest jo ja el sabia,
vull el de l'esquirol!»
«Hi havia a la branca alta
un tendre esquirolet;
content, salta que salta.
Quins ulls i quin morret!»
Sobre un pinyoc s'afua,
perquè ara el vol tocar».
«La seva llarga cua
¿no el torba, per saltar?»
«Amb les dentetes fines
li treu tots els pinyons»...
«L'esquirol ¿té joguines
i sap cantar cançons?»
«Quan la nit és molt bruna
i freda, la foscor»...
«Si jo li'n canto una,
¿li trauria la por?»
«Si cantes amb veu xica,
que no et senti la nit,
i em dónes una mica
la mà a punta de dit,
tota la por s'esquinça
i la soneta ve,
la nena va adormit-se
i l'esquirol també.
La nit és fonda i dolça,
veus, com aquest coixí.
Ara el mussol espolsa
les ales per domir.
Del cel rera la glassa,
apunten diamants.
Flautegen, a la bassa,
els tòtils, mols llunyans».
I arriba la lluna
que adorm els infants;
la lluna, la bruna,
també adorm els grans;
la lluna adormida
que s'ha tret el dol.
L'avi no la crida,
la nena la vol.
Adés
era l'alba , Barcelona, Quaderns Crema, 1991,
35-37.
↑
Inventari
Palpo l'aire fred,
espio els silencis,
disparo al cretí,
he oblidat les roses.
La mare és molt lluny,
no ve amb les pregàries.
Tenia un amic,
ara és per telèfon.
Obro un llibre nou,
dos dits em tremolen.
Fumant, ratllaré
l'escorça dels versos.
Paret per paret
la filla em creixia.
Per salvar-li els ulls,
aixeco muralles.
Cada fi de mes
els diners curtegen.
Jo escruto el batec
i el temps que s'escola.
A dins del mirall
l'espectre s'engreixa.
Guardo un crit secret,
és per Catalunya.
Per si el tret al cor
que em prepara l'ombra,
m'obre un altre món,
com tots els covards,
tinc la coartada.
Urgències
(tria), Barcelona, Parròquia de Sant
Medir, 1968, 7
↑
Plany de l'agnòstic que reclama
Déu
He pregat, he invocat ferotgement
(és un Déu, ben entès, omnipotent,
però que escolta l'home defallent),
i mai, t'ho puc jurar, mai no he sentit,
ni so, ni vent, ni gràcia, ni crit,
cels secrets, companyies en la nit.
I he cridat en la por del caminal,
quan la mare sofria el pitjor mal,
quan cremava ma entranya d'animal,
en la desesperada solitud,
quan era foll, si mai he usat virtut,
amb do de llenguallarg, amb llavi mut.
Potser em diràs que en va delejo Llull,
que amor no em pren, car Déu no és com el vull,
que sóc malestant crispat d'orgull.
Però, aleshores, si no sé d'amor,
per què el sanglot, el tremolor, l'enyor?
De quina arrel de foc em ve l'ardor?
He maldat, lliure, esclau, fred, abrandat,
he fet de bou, m'he mort, m'he arrossegat.
He cercat el convers, l'il·luminat,
que em donessin brisalls de llur alè,
itineraris de la ment, poder
per al llampec, la hipnosi de la fe.
M'he convertit, anys ha, per passió:
La mort, la guerra m'encerclaven. No
sabia distigir dolor de por.
I no dic Déu, sinò el desfici em torç,
la inútil brega, el testarrut esforç
l'amagada ferida dels meus morts.
I no sóc lúcid, sinó un feix ardent,
una febre de febres, pensament
que clapeix sobre un ventre malfaent.
Digues, tu, si m'estic desconvertint,
o si és Déu que sorolla el laberint,
enfarfoll de mes febres, indistint;
digues, Ramon, on són el fonollar
i la vinya, que em facin Déu amar,
el Déu altre, el Déu de Miramar,
el Déu més cert que els crits i la raó,
l'alba girada en ésser, l'escalfor
de les bèsties i els altres.
El Senyor.
Urgències
(tria) , Barcelona, Parròquia de Sant Medir,
1968, 21-22.
↑
Presó de cendra
Vaig per la ruta d'Ho-Txi-Min. Trepitjo
un fang, fetge de bou, que m'enfigassa.
Ai, terra del Vallès, gleva de segles!
El juny encén totes les margarides.
(La flor de Sant Joan s'hi emmoreneix.)
I per què el canyar és mort?
La vinya rosta
borrona. (té gotims de dolçor seca
i massa aigua a les venes.)
El boïc
xucla el suc verd del tòtil esclafat.
Claps de bosquina.
Saltaré aquest toll.
(Em mira, sumptuós, el llargandaix.)
Fondals podrits.
Piulets.
M'agradaria
saber què escala, foll, el rossinyol.
I ara veig les terrasses ninivites,
i la boira de sutge, i els grans daus,
i els merlets, i el front gris dels espiells.
I veig la processó dels aprenents
de Kafka, tots ulls blancs, exiliats
del propi jo, esquizoides cantadors,
amb un plany de batalla a cada nafra.
Ai Nínive al Vallès, presó de cendra!
Descobreixo el desfici de la font,
si mesuro la llum i la paràbola.
tinc els gosso salvatges a l'esquerra.
A la dreta m'empaiten els clapits
dels qui fugint, esperen ser feliços.
Esmento el dret dels núvols, i l'olor
vallesana dels pins. I reivindico
el bluf de la ginesta modernista
i el vol dels falciots arran de l'herba.
(Potser són orenetes, com vulgueu.)
Trobo gorgs de silenci. Si fos lliure,
me'ls penjaria al coll com un rodaire
que busca el paradís d'un finisterre.
Però sóc al gran circ dels cubs. Diviso
cristalls gegants de plom, esfoliant-se,
cendra freda e erugues de xarol,
i a la torre sé que el vedell xauxina.
En fugiré. Buscaré els vells camins
de roderes profundes. Colliré
rams de ginesta i flors de Sant Joan.
Però hi haig de tornar. (No sóc pas lliure.)
Pel camí d'Ho-Txi-Min.
Tinc mots calents,
ben esmolats, còdols de segles, bons
pel cap dels muetzins. Jo, l'altre foll
endogalat a Nínive. Sé prou
que tinc la vida curta. Però ells, no:
els mots són àngels exterminadors.
Aquesta presó és la Universitat mal anomenada
autònoma de Bellaterra, que a l'autor li vaga molt de
conèixer. La ruta d'Ho-Txi-Min és el corriol que
menava de l'estació de ferrocarril al campus.
Presó
de Cendra, Barcelona, Proa, 1976, 19, 63-65.
↑
L'autor explica el que sap dels seus
poemes
Les
metamorfosis són allò que aquest mot suggereix
d'antuvi en literatura. Com en Ovidi, com en Apuleu, com en Kafka,
algú muda en bestioles o plantes reals i en
éssers potser inerts, diguem
«màgicament». I no hi ha sinó
un subjecte de trasmudança, que és el mateix
autor, això sí, carregat d'unes
«representacions» que de seguida es diran.
És un conscient retorn al mite, l'autor no se n'amaga,
però a un mite sense glorificacions humanes ni divines, un
mite d'interrogacions obsessives. (L'autor no hi pot fer
més, és un racionalista crític tant
com un preguntaire. Però gosa creure que també
les insuficiències del coneixement humà, que
ablamen les seves preguntes sense resposta, tenen dret a esdevenir
mite).
¿Quina solta pot tenir, en el nostre moment
històrics i en els nostres latituds, una poesia que
reprèn el mite de les metamorfosis? Contesto com puc:
L'autor, un home que potser només parla en nom d'ell mateix,
o que potser actua com símbol d'una classe d'homes
afeixugats per una certa mena de sensibilitat, o que aspira a ser
representació de l'espècie humana (i ja
l'excusareu), demana, clama als déus que l'alliberin de la
servitud de ser home. I els déus (uns déus de la
mitologia mesopotàmica que després
presentaré) es veu que se l'escolten, i el muden
successivament en una rastellera d'altres éssers, vivents o
inerts, no sense que es produeixin un cert nombre de conflictes amb la
càrrega significativa abans al·ludida.
Aquest home que no vol ser home, aquest home que clama als
déus, ha arribat a una mena d'atzucac. Si rebutja la seva
condició humana, ho fa per culpa de la
consciència que en té, pel sofriment, per la ira
amb què la viu. Aquesta mena d'animal que és
l'home, pensa l'autor, és com un gran sac de contradiccions,
de desficis, d'inharmonia, de finitud: essencialment moridor, el
turmenta l'angoixa d'haver de morir. Anhelós de saber si res
l'espera després de la mort, veu que no hi ha cap criteri
vàlid que l'autoritzi a emetre un judici segur. Si esmola el
pensament, la seva troballa irrecusable és que la ment
és incapaç d'aconseguir cap veritat que no sigui
tautològica, doncs vitalment inútil. Vol veure-hi
clar, i s'adona que a ell, que es pensa ser lliure, el mouen forces
còsmiques gegantines, així el sexe, la por,
l'instint de continuar existint, les quals potser l'empenyen
necessàriament a la violència, la de la defensa i
la de l'atac. Fuig del dolor, i la inexorable mort sovint va precedida
de sofriments psíquics i orgànics
atroços. Les malalties, la decadència,
l'obnubilació mental, ja el flagel·len ben abans
de morir; i també l'angoixa, els tabús, la
responsabilitat moral, el remordiment, la soledat. L'amenaça
l'espant de la imbecil·litat arterioscleròtica i
el monstre de la senilitat bavejant. A vegades ( i ara l'autor parla
per mateix, però sap que n'hi ha molts que senten com ell),
allò que com a ésser social potser estima
més que res, la comunitat de gent de la seva llengua, veu
que està en crisi d'identitat i en perill de
desaparició; aleshores la ira de la seva
impotència d'home lligat i emmordassat l'exalta mil cops
cada dia; prou sap que és una ira dolenta, perquè
està entacada d'odi, però també
té la certesa que és una ira justa. Com a
ésser individual de carn i ossos, és clar que a
ell, com a tot home li cal nodrir-se de milers de plantes i d'animals
(no pot pas menjar pedres ni beure aire), és adir, a tot
home li cal de matar constantment per devorar el que mata, o de
refiar-se dels qui tenen l'ofici de matar. Matar, devorar, matar
devorar, heus aquí el destí dels humans vivents,
destí idèntic al de totes les bèsties
amb estómac, baldament no «pensin» com
l'home. Posat a cercar consol en el Déu de Qui li van parlar
tant de petit, l'autor troba que només hi ha dues maneres
vàlides de representar-se'l: la que el suposa un
ésser personal (però aquest Déu, quan
li demanem ajut, no contesta), i la que el veu com un gran oblit, una
gran absència, una gran calma impersonal sense nom i sense
fons, és a dir una manera de no ser aquest mal somni del
viure humà; en tot cas, un ésser buit de tota
significació intel·ligible, car no li
són aplicables cap de les categories que l'home
és capaç de deduir, i la idea d'ésser,
posat que tingui la mala pensada d'emprar-la, li va tan baldera com al
Déu personal. L'autor de les metamorfosis,
amb raó o sense, troba que la vida de l'home és
una mala jugada. I clama als déus: Mudeu-me en una altra
cosa!
He dit que presentaria aquests déus. Un artifici literari,
unes ganes de «ser original», menen l'autor a
cercar-los en la mitologia mesopotàmica. Els déus
que el muden (o que muden la humanitat, o la fracció
d'humanitat que ell representa) són:
E
nlil. El el
déu de
l'aire en moviment, del vent. Aquest déu és
símbol de la llibertat, la llibertat que l'home anhela, la
llibertat impossible. Ara sabem que el vent, el moviment de l'aire,
és el resultat d'uns molts precisos condicionaments
físics, però per a una consciència
precientífica, res no hi ha menys influït per
poders externs que el vent. Per això la llibertat del vent
apareix com a no regida per cap llei, com a pur atzar espontani.
L'atzar, pensa l'autor amb Monod, és l'antítesi
de la llei ineluctable, Enlil, el déu-vent, el
símbol de la llibertat-atzar, és, per aquest
motiu, un déu capaç d'entendre l'home, el
pobrissó fantàstic, que en la mesura que vol ser
ell mateix, es troba enemic de tota llei.
A
nu. És el
déu-cel o el déu-sol, el déu que
simbolitza l'ordre còsmic, la ineluctable
aparició nocturna del mateix enteranyinat d'estrelles, la
successió invariable de les estacions, el gir de les
constel·lacions a cúpula del cel. allò
que Anu disposa (i com que no ho entenem, no sabem si és
fruit d'una misteriosa saviesa o d'una sagrada arbitrarietat)
és infrangible. Qui s'hi oposa, és reu de
sacrilegi. Tanmateix, l'autor pensa que Anu intenta pal·liar
el rigor dels seus decrets incomprensibles amb unes certes
«compensacions gaudioses», així la bona
companyia dels altres, l'esperança, l'oblit del sofriment,
l'amor, en resum, la «follia», que diria Sartre, o
el «sense sentit» del positivisme, si en fem una
«màquina metafísica». Follia
i sense sentit, sí. Perquè caldria no pas
pal·liar el decrets, sinó canviar-los.
Unapixtim. Unapixtim no
és cap déu, és un home. És
el Noè mesopotàmic, l'únic home que se
salvà del diluvi. (A la història
mesopotàmica, també i ha un diluvi universal).
Només que en la mitologia d'aquesta cultura, Unapixtim per
haver-se salvat de la mort d'aigua, rep d'Anu el do de la immortalitat.
Unapixtim és un home immortal que viu tot sol en un
paradís per a ell tot sol. ¿Voleu res
més horrible que un home esdevingut immortal en la solitud?
Unapixtim aconsegueix alliberar-se d'aquest horror, gràcies
a l l'oblit, do compensador que li concedeix Anu. L'oblit d'Unapixtim,
però, només és del seu passat. Ell veu
l'autor dels poemes, el sent, l'entén. I com que
està dotat de poders sobrehumans, també
intervé en els seves metamorfosis. Ara, aquests mudaments
que Unapixtim li procura, són l'origen de molts dolors nous
que a l'autor li tocarà de viure. Car Unapixtim, que no
deixa de ser home, erra sempre, es foravia. Potser és que en
el fons del seu insondable ensopiment vegetal, enveja l'home moridor,
desitja morir. Però això, contra els desigs de
l'autor dels poemes, i mogut pet obscurs rancors, intervé en
el seu fat, no pas alliberant-l'en, sinó
llançant-lo primer a l'evasió, després
a un major sofrir. Unapixtim, l'home immortal, té la mala
gelosia de ressentit.
Marduk, finalment, el
déu creador. L'autor li atribueix el poder canviar la
natura, un poder que potser ja no és màgic.
¿Per què hauria de inalterable la natura humana?
En l'evolució de les espècies, no és
pas obligat de pensar que l'home sigui el tipus definitiu i inamovible,
L'autor suposa que Marduk fa sorgir de l'espècie humana una
altra espècie diferent, Com que fins a l'home, tots els
canvis esdevinguts, amb tants de tempteigs com vulgueu, han
conduït, tanmateix, a un ésser
intel·lectualment més poderós que no
tots els altres, no sembla absurd de penar que el POSTHOME, resultat de
l'última metamorfosi, pugui ser algú no tant
ninot, no tant joguina de les forces còsmiques com els
altres animals, l'home comprès. Nietzsche el qualifica de
superhome. Però, què en podem saber de
debò? Diferent de l'home, això sí.
¿Potser una mica menys desgraciat que no sóm
vós i jo?
Assenyalo que des del punt de vista formal, aquests poemes
són tots en rima consonant aguda i segueixen models
estròfics de la poesia trobadoresca del segle XII. Sovint en
estrofes de versos decasíl·labs, amb accent a la
quarta i a la vuitena, o a la quarta i a la desena
síl·labes. O en altres estrofes vàries
de vuit versos amb accents a la quarts i a la vuitena
síl·labes.
L'autor clama als
deus. Enlil, el déu de l'aire en moviment, sap quin
és el seu anhel pregon, i el canvia en llagost. L'autor sent
la joia. Ser llagost vol dir saltar, trinxar, no conèixer
bé ni mal, no saber que existeix la mort.
SEGONA METAMORFOSI: OLIU
De cop, l'autor
esdevingut llagost es transforma en oliu. Aquest canvi és
obra d'Unapixtim, i l'autor ho sap. L'olivera és el
símbol de la meditació, però l'autor
no vol ser olivera, no vol meditar. Sap que el pensament mena al
«saber que no se sap», al verí
d'ideacions irremeiablement inútils.
TERCERA METAMORFOSI: LLUERT
Enlil sent la nova
queixa de l'autor esdevingut oliu, i el canvia en lluert. Ara
l'home-lluert ha de matar bestioles per viure, i ell mateix
és amenaçat de mort per la serp. Tanmateix
l'accepta, aquesta llei de la jungla. Ara jo no és
–no ho sent– home, sinó
bèstia, és a dir, un ésser innocent.
QUARTA METAMORFOSI: PARDAL
Anu
intervé, el déu-sol, i canvia el lluert en
pardal. Aquesta mutació llança l'autor a un tipus
de vida interior que voldria haver eludit per sempre. En un cert moment
el copsa l'encís de la companyia de milers de pardals,
piuladissos, voladors, ben nodrits com ell, en un capvespre d'abril
sota el plugim. Però després de
l'encís ve la solitud. I Anu el séu-sol que l'ha
fet pardal, mai no ve –ell ho sap
beníssim– a fer-li companyia.
CINQUENA METAMORFOSI: ARANYA
Altre cop Enlil salva
l'autor. I Enlil sap que el que cal és no defugir la
realitat, no enganyar-se. no oblidar que la vida dels éssers
vivents –i doncs de l'home– és un joc de
lluites entre individus i grups que s'entredevoren. Donada la
«jungla fonamental», el que cal és saber
fruir el gaudi salvatge de la lluita per l'existència, quan
ets fort per matar i devorar tu. I l'autor esdevé aranya, la
més cruel i poderosa de les petites feres de l'univers. Per
un breu temps l'autor se sent feliç del seu poder cruel.
Però heus ací que de cop recorda que quan tenia
forma d'home era rapaç com l'aranya («feria el
feble, era cruel», diu). I aquest record el fa sofrir.
Aleshores és quan descobreix l'arrel del seu mal: el mal de
l'home, si viure és fonamentalment violència,
carnatge, tirania, agressió o submissió (amb la
mort ineluctable com a terme), i si aquestes situacions el fan sofrir,
és de saber-ho, d'adonar-se'n. El mal de l'home, sigui quina
sigui la forma que adopti, és la seva consciència
d'home.
SISENA METAMORFOSI: ESPARPALL
Unapixtim sent el clam
de l'aranya. I li diu: El que tu vols no és pas alliberar-te
de la consciència, sinó deixar de ser. I empeny
l'aranya a un espadat on s'estimba en un buit sense fons,
símbol del no-res. Però heus ací que
l'aranya no esdevé no-res, sinó esparpall,
escampadissa dels seus membres, quelcom encara connex. Desfet en mil
bocins, encara li queda, a l'home-esparpall, l'anhel de ser.
¿L'home és, potser, un anhel inextingible?
SETENA METAMORFOSI: TRUITA
Anu, el déu
solar, adverteix la mala jugada d'Unapixtim, posa un fons a l'abisme on
cau l'aranya esbocinada, i transforma l'esparpall en peix, en truita
d'un riu molt gran. De moment l'home-truita esdevé
feliç de sentir-se el cos, de poder córrer, en
aparença oblidós i lliurement, riu amunt i riu
avall. Tanmateix, aviat se sent novament frustrat. El seu delit, el seu
desfici, s'adona que no vénen d'ell, que no els controla
ell. Ell és la joguina d'unes forces còsmiques
alienes a la seva consciència. Ho diu en el darrer vers,
novament colpit: «Jo ja no visc, em viu qui em
dóna alè».
VUITENA METAMORFOSI: VENT
Ala nova queixa de
l'home-truita, Enlil respon alliberant-lo de la servitud d'aquest
desfici que l'home no domina ni controla, les deus del qual
són externes a l'home. I la truita esdevé ram de
vent. És la llibertat d'atzar, la felicitat de viure
–d'existir– sense consciència, el pur
joc sense llei. El sentit d'aquest canvi i de la felicitat de
l'home-vent és que l'evolució còsmica
hauria hagut d'aturar-se abans de l'aparició de qualsevol
mena de consciència.
NOVENA METAMORFOSI: CUC
Però la
vida –l'existència– d'aquesta
llibertat-atzar topa amb la ira d'Unapixtim. En càstig
d'haver volgut tornar no-res l'aranya, Anu ha llevat a Unapixtim el do
de l'oblit. Ara Unapixtim recorda, i doncs, sofreix. En
venjança d'aquest sofriment, acusant l'home-vent de
violació de la llei, el transforma en cuc. Un cuc amb
consciència d'home, sofriment atroç! I aquest
càstig, Unapixtim l'aplica en nom d'Anu, en nom de la llei.
No es estrany el clam de l'home-cuc contra la llei.
DESENA METAMORFOSI: POSTHOME
L'home-cuc enfonsat en
el terror de viure sotmès a la necessitat de lleis cruels,
invoca, desesperat, al mort. Aleshores Marduk, el
déu-creador, intervé i canvia el cuc en posthome,
és a dir, en un exemplar de la nova espècie que
sorgeix de l'evolució. El sentit d'aquest canvi
és: no és possible d'aconseguir la
inconsciència, el venturós oblit, la
llibertat-atzar del vent. No és possible d'eludir la llei.
Però és possible l'adveniment d'una nova llei.
És un do de Marduk, el déu-creador.
LA NOVA LLEI POTSER CAMÍ D'ATZAR
Ací el
poema es desfà en jocs rítmics, rimes internes,
homofonies, «trobar clus». És que l'home
ha passar a la NOVA LLEI, és un ésser nou. Res ni
ningú no poden saber com serà aquest nou
ésser, els mots actuals no basten, caldria crear un
llenguatge nou. Però en aquesta esfera de la novetat
radical, hi ha l'única possibilitat d'una vida millor. I
ací, és clar, és quan el desti de
l'autor dels poemes es confon inevitablement amb el suposat
destí de la humanitat.
↑
Primera metamorfosi
LLAGOST
Sota els alts cors d'una lluna d'agost,
plena de nit de glapits i feram,
Enlil de l'aire féu cas la meu clam,
i em mudà el cos. Ara sóc un llagost.
Salto molt alt per desfici de joc,
bec tous de mel, xuclo el moll del canyar,
detesto el coit, a batzacs, del mardà,
ignoro l'home, sé el badabadoc.
Amb dents de serp no em fereix l'esbarzer,
caure és més joia, volar, és de qui
fuig.
Un pàmpol sec em serveix de sopluig,
faig el camí del sol capdavanter.
Amor, dolor, brum llunyà del que fui.
Trinxar, saltar, goig d'instants, purs aürts.
Devoro llucs, però estalvio furts,
busco xardors, sóc només un avui.
Lliure del jo, si la mort ve aviat.
o si s'atarda, ara dic tant se val.
Sóc un llagost, no conec bé ni mal.
Enlil ho féu. Sóc llagost pel seu grat.
↑
Segona metamorfosi
OLIU
¿Qui em féu oliu –jo no ho
volguí–
per les llosardes d'un camí
bleït de sols, sense destí?
¿Qui em diu, «viuràs
servint d'hostal a l'escorpí,
meditaràs»?
Jo era un llagost. Pels rierals,
per fonolledes, per fondals,
trinxava ullastres, espinals.
Tu has fet el crim
quan m'has mudat, gelós dels salts,
Unapixtim!
Els fruits m'abunden, malastrucs,
i em cauen, negres, tous de cucs.
Moro vivint, com els eunucs.
No vull ser oliu
de llucs porucs, de brancs feixucs,
arbre pensiu!
No vull la ment, si estic fermat,
rebutjo el somni enlluernat,
i el foll conhort del condemnat.
Mentre vivim
si no ho sabem, tot és salvat,
Unapixtim!
Muda'm, Enlil! Penso. Tinc por
de ser immortal ple de rancor
covant raó, com l'escurçó
que fa verí
mentre medita en la foscor.
Tinc por de mi.
↑
Tercera metamorfosi
LLUERT
Gran xuclador, Enlil airós, reblert
de remolins divins, amb bec de griu,
m'ha esgalabrat. Ja no sóc oliu.
Mudo en brut, Ototoi! Sóc un lluert.
Pregunto on vinc, doncs vinc mortal. Estic
en un marjal, a llum morent. Tarquim.
No miris el marjal, Unapixtim!
Ròsses arreu. Fa d'Hèrcul, el boïc.
Sóc cuallarg, i caço el mosquit groc.
Sóc ventreblanc, i vaig terrús-terrús.
Si ve la serp, fujo clivella enjús.
Quiet, sóc una gàrgola. No em moc.
Cruspir o ser cruspit. Dius pietat?
Això és boira de mots pels ois de Freud.
Dolor curt, goig menut. Quan dura el coit?
Vaig a un terranc. M'hi adormo estenallat.
Sóc un lluert, clapat de groc i verd.
Visc a l'aguait, vida dels innocent.
Païdors glots, pertot. No me'n dolc gens.
Enlil ho feu. Ell em mudà lluert.
↑
Quarta metamorfosi
PARDAL
¿Perquè, si jo no vull, Anu déu-cel,
em muda de lluert, brut innocent,
e em llança a somnis, com Unapixtim?
No vull la ment!, era el meu clam ardent.
Fora el saber, que em desamaga el crim!
Lluny el voler, que va camí d'anhel!
Però Anu flameja, el déu més alt.
A llamps, fa mes escames, plomissol.
Ell m'abrusa la polpa amb foc feroç.
I creixo, i crio bec, i enceto el vol,
car alabato en força del meu cos.
Anu em fa volador. Neixo pardal.
Pelluco brins a la llambrusca. Sé
que menucar grans i llavors, pertot
alejant matí i vespre, és foll esplai.
Fujo del moix, que em vol caçar d'un bot.
Piulo com un orat. No dormo mai.
I volo mot. Potser busco el plaer?
Cau un plugim molt fi sobre el guaret.
Aigua d'abril, déu Anu, què pretens?
L'eixam d'alats com jo crida la nit.
Piuladissa de cent alabatents!
Sé que van tips, els ho conec pel crit.
Paren el bec als núvols. Tenen set.
Anu, és l'encís!: El ventre assaciat,
el gust llord d'hom mateix, la germanor
d'uns alirets al vespre, el curt volar,
el dolç plugim, mentre s'adorm la por...
Demà serà l'angoixa. Tornarà
–Anu, déu-cel és cel– la
soledat.
↑
Cinquena metamorfosi
ARANYA
Sóc un pardal en llibertat.
Estic malalt de soledat
perquè sóc minso i vaig pioc?
Si no fos feble, alatrencat,
si un cos d'atac em fos donat:
Viure, no fóra com un joc?
Enlil de l'aire, remolí,
escolta el meu cant salvatgí,
i em torna aranya, brut subtil;
pit cuirassat, pinces botxí,
ventre filós. cap de verí,
no temo no la fi del fil.
On paro? Cau el sol pertot
Un xaragall encès fa un bot
per les escales d'un tirany.
Salta el renoc, esquitxa el llot.
Teranyinaire, pujo a un brot,
i filo, destre, el meu parany.
La caça, Enlil! El fil teixit
copsa el vol negre del mosquit.
(Jo freda i viva en un racó).
Hi vaig brunzent, li sego el pit,
el xuclo a glops. És exquisit.
L'agra despulla és mon penó.
Ampla és la terra entre cinc brins.
Quin bategar de vides dins!
Cucs fent bolitx, llavors grillant,
el boïc que obre cent camins,
l'herba creixent a tremolins...
Jo tot hom palpo, i vaig xuclant.
Qui pinces té, frueix de mort.
Caçar, xuclar, segur deport.
Esperar molt és afalac.
Si enxampo vespa, és grossa sort.
(No hi val fibló. sap sa dissort).
La xuclo. És grossa, oh suc manyac!
I em ve el record: Això és plaer!
Hem que fui, el conec bé.
Feria el feble, era cruel:
l'amo que enxarxa el seu obrer,
l'armat que xucla qui el manté,
el rei que occeix el just rebel...
Tinc un bon ventre de timbal,
i ara em salica un fil malalt.
La mosca ve, trenca el parany.
L'enginy que el munta, ja no em val.
Qui records té, llangueix de mal.
La ment fa el mal. La ment és dany.
↑
Sisena metamorfosi
ESPARPALL
És evitern, Unapixtim. I em diu:
Eixit de mare, ets riu sense repòs.
Clames a Enlil, a Anu. Mudes cos
per llur voler. Ets sempre renadiu.
Però et corcores. Creador del mot,
ara t'urpa la ment, cacic inic.
Mudes de cos, no mudes de cacic.
Home en secret, o fuges o ho vols tot.
Vaig néixer humà, i habito en paradís.
Supervivent soliu del gran aiguat,
Anu em féu do de la immortalitat.
Si vull, oblido. Sé fer-me feliç.
Però tu no. Nasqueres en descuit,
i inexorables, tornen ment i verb.
Mudar no et salva d'aquest mal acerb.
Et cal deixar de ser. Caure en el buit.
Jo t'hi duré. A l'espadat aspriu,
poso la flor de la mort, d'alens suaus.
Tu, l'aranya pilloca hi vas, i caus,
curta de fil per sempre, a l'ombradiu.
Rodoles, cos gamat, per l'estimball.
Pinces letals, ulls plans, ventre filós.
potes i palps, tot pesa i cau, confós.
Ja no ets aranya viva, ets esparpall.
Enlil, el déu de l'aire. Anu, déu-sol,
ja no et poden sentir. Ets caos pur.
Ni verb, ni ment, ni angoixa, ni conjur.
Flames i vent ignoren qui es dissol.
Pregunto: Què s'ha fet del clam rebel?
I fa un mormol, caient per l'estimball:
Em queda l'esma, encara arramassall.
Per ser un no-res, m'has de buidar d'anhel.
↑
Setena metamorfosi
TRUITA
Salto pel buit, esbocinat el cos,
i encara sóc. Què sóc? No tinc
repòs.
Espars com pols, rodolo, tomballant,
i sento un fil d'anhel que em lliga els mals.
Davallo sempre. No té fons, el balç.
M'escolta, Unapixtim? Jo vaig cridant.
Anu. el gran déu-cel. el déu solar,
es torna di d'oïda cap al tard,
així que el seu ull roig es fa cremall.
I crida: el buit que et serva, et deixa il·lès.
Tu vols viure, no el cerques, el no-res.
Atura't! Neixi un fons a l'estimball!
I surt, de cap a cap de l'espadat,
esqueix de l'edat d'or, un tendre prat
on tots els meus bocins troben solaç:
gespa feliç, arbres tofuts, esbarts
d'ocells piulant, ramats jocunds d'isards...
I un gran vell hi serpeja: un riu d'ulls clars.
I trona, el gran déu-cel: Aquest nou crim
m'aïra com cap altre, Unapixtim!
I tu, esparpall. congria't! Que el caliu
vital d'adés. t'aglevi. Seràs peix
d'aigua dolça, i de gorg. Suara neix
del teu anhel, el brut més fugitiu.
I mudo en truita. Quin surt violent,
esdevenint compacte en el corrent,
sentir el poder del cos, la sang que el mou!
Furgo el roquer, cuejo a l'escumall,
m'esmunyo al fos, boto pel xaragall.
Sóc un peix d'Anu. Visc en un món nou.
M'ha fet verdós, amb sols vermells als flancs.
Els còdols em senyalen de verdancs
la panxa blanca, el llom de gris oliu.
Ignoro el coit. però no sóc eixorc.
i quan m'esquitllo a les llacors del gorg,
sóc som la serp del meu destí furtiu.
Com puja el fum per l'aire, a torterols,
jo m'enfilo, aigua amunt, a gambirols.
Giro cua, i davallo amb el corrent.
He oblidat mes mudances. Ara em neix
un foll desig de cursa. Sóc un peix,
ai, condemnat, a un viure furient.
Sóc truita, peix furtiu, peix de l'oblit.
Anu m'ha fet. M'atia dia i nit.
Jo no sóc jo, que sóc el seu voler.
Orbat de ment, no en copso el benifet.
He descobert un altre obscur secret:
jo ja no visc, em viu qui em dóna alè.
↑
Vuitena metamorfosi
VENT
Jo ja no visc. El meu voler
de peix no guia el meu delit.
No em val el joc, em val l'oblit.
Visc manllevant vida i poder.
Sóc un desfici indefinit,
un peix follia, un pur deler.
Ho he descobert, i accepto el fat:
viure és sortir d'un pou profund,
on tot és tot, i tot és un.
Córrer és el preu d'aquest rescat.
si un déu em puja pou amunt,
a canvi em pren la llibertat.
I salta Enlil: Per qui és etern,
que estrany aquest orgull de ser!
Si tens poder, què hi fa d'on ve?
Tant val si és teu, o t'és extern-
Potser. si fos menys foraster,
saps si en tindries el govern?
Ets un desfici malcontent,
home d'angoixa i brut postís,
que en lloc de peix esquitlladís,
vols ser grumoll de deu, potent.
Anu et tragué d'un negre abís.
Jo et trec els mals. Jo et mudo en vent.
El déu de l'aire, remolí.
aürta el riu d'escuma i sol,
i en surto jo, peix que es dissol,
ram nou de vent de mal cenyir.
Llibert de l'aigua, emprenc el vol,
alè rebel, fora camí.
I crido ardit: no sóc servil;
si cal increpo els immortals.
Ells m'han ferit, midant-me en fals:
Anu, fent-me la ment hostil,
Unapixtim, gelós de mals...
Tu sol m'entens, oh déu Enlil!
Un ram de vent de cos espars
muda sovint, si és vent marcenc.
Ara regolfa en un avenc,
ara envesteix clarors solars,
ara s'atarda, temorenc.
ara és joc pur com els isards.
No ho sóc, només, desfici foll:
si ofego els brams del torrent broix,
puc amansir-me com un moix,
o fer-me xiscle, ardent soroll.
Els penyalars em tornen toix.
Faig e galàpet pel rostoll.
Enlil m'ha fet deport clement.
Ningú no toqui el que ell ha fet!
Sortir de vida és benifet,
ell me n'ha tret l'enyor dement.
Ja no sóc brut. ni sóc concret-
Sóc l'atzar. Sóc ram de vent.
↑
Novena metamorfosi
CUC
Sóc l'atzar. Sóc un ram de vent.
¿Em mena Enlil, el deu airós,
o el joc de focs i de llangors
que Anu flameja, déu solar?
Vaig cel amunt o de corcoll,
sóc un brum tendre o un bram foll.
Vagabundejo. Sóc l'atzar.
Ni goig ni dol. Què és sentir?
No moriré, car no hi ha mort
per qui és atzar sense record.
No visc, sóc aire en giravolt.
Retorno a l'alba: terra i vent.
Abans de l'home, de la ment.
Abans del brut. Ni goig ni dol.
Enlil m'ho ha dit. (Jo no ho entenc):
Anu, déu-cel, culpà de crim
l'home immortal, Unapixtim.
Irat, li lleva el do d'oblit.
Fals déu, volgué fer-me no-res,
i em llançà al buit. Era defès.
Anu el puní. Enlil m'ho ha dit.
El malastruc té ingrat voler.
Sofreix, doncs usa crueltat.
I em fa: Mortal que haurà oblidat,
viola els límits. Seràs cuc.
T'han pres la vida? La tindràs.
Eres vol pur? Terrejaràs.
(Ara no oblida, el malastruc).
Mon cos de vent s'afua. Com
llampat per una grossa por,
s'estimba al fons d'un xuclador
on es transforma en cuc silent.
Perboc de vida, ai las. Bocí
de sucs greixosos. Brut mesquí.
Jo que tenia el cos de vent!
És llei cruel? Unapixtim
rebla, feral: Anu, aplacat,
no em torcerà la voluntat:
si eres anhel, seràs anhel.
Qui vida té, vida tindrà
fins que la mort el podrirà.
És clara llei, no llei cruel.
Fugim de llei, Enlil! Podrem?
No vull ser humà, no vull ser cuc!
No vull la vida, estrall feixuc!
Vull ser jo franc com tu! El rei
Furtiu del cel, del riu, del mar!
Sense records de res! L'atzar
sobre la llei! Fugim de llei!
↑
Desena metamorfosi
POSTHOME
Escapar de raó, jou del vivent,
fugir de llei, destí de mort, per ser
vent en dansa, és follia. Unapixtim
em diu: En va reclames mudament.
Moriràs cuc. Serà el teu cos darrer.
I jo li faig: Tan gran és el meu crim?
Anu contesta amb veu de trencalòs,
tot ell braser de llum al cim del cel:
Qui t'afigures que ets, baladrer ignar?
Pots fer requesta de poder o repòs,
pots aspirar a senyorejar l'anhel,
no pots fugir de llei, no pots ser atzar!
De cuc silent, misèrrim reptador,
furgador en un comal sense camins,
tindràs el cos. Ta vida serà vil.
Però et deixo la ment, el teu corcó.
Brut estordit, seràs home per dins:
pensaràs, sofriràs, oh engany d'Enlil!
Caldrà que invoqui, Unapixtim, la mort?
Que el meu fat no t'alegri gaire temps!
Furgo grumolls que em fan de menja i niu.
Passo la terra. No tinc cap ni cor,
ni palps, ni pinces per lluitar. Ensems
mascle i femella. sóc espant soliu.
Però un esclat m'arriba fulgural,
flama lustral sobre la meva nit,
i em treu de la garrotxa on visc immers.
És el déu creador, Marduk! Assalt
d'un maurar mil·lenari, llança el crit
del destí: Hi ha llei nova a l'univers!
Llagost, oliu, truita, esparpall, lluert,
aranya, cuc, pardal, vent tot és fals.
Tu ets només home, i altre home seràs.
Neixes a nova llei, i és rumb incert
el que t'espera. Però els immortals
mai més no et mudaran. Ets tu, qui et fas.
↑
LA NOVA LLEI, POTSER CAMÍ D'ATZAR
Oh sorprenent conreu que un reu sofreix
sense lament! La ment s'hi esvaeix.
Nou mudament, consol que un sol forneix.
Últim intent, que un cert concert regeix.
Ferir el cremall. Vessar el bassal de l'art.
(Millor un boscall que un or, conhort ignar).
Quan bat el mall dement, de ment solar,
esclata el gall calent. Que lent el mar!
Seguir un estel d'allà. Dallar el clavell.
Volar pel cel que ho val. Coval molt vell.
Carvendre el vel venal, banal flabell.
Castrar l'anhel urbà, orbar el flagell.
Potser el camí. Deurà daurar els records.
O el vell molí de vent, devent esforç.
Mai sangtrair, dolor d'olor de morts.
Tostemps servir d'alè, deler dels cors.
Tu, màgic cim feraç, faràs
més vent?
A baix tarquim, Per dalt, pardal silent.
Curat el llim de fes, defès turment,
oblido el crim dolent. Duu lent l'intent.
Allò que cal: curar el coral dels pins.
El buit total, que sem! Cacem verins.
L'ahuc més alt, pujar els pujals divins.
Potser immortal? Parany per anys distints!
↑
