Obra original

Gèneres

Textos online

Poesia

Portada d'Urgències

Urgències (tria), primer accèssit al Premi de Poesia per a inèdits mossèn Amadeu Oller (Barcelona, 1968). 32 p.

Portada d'Atzucac

Atzucac, Premi Recull de poesia «Ribas i Carreras» 1970, Col·lecció Recull (Barcelona: Miquel Arimany Editor, 1970). 39 p.

Portada de Presó de cendra

Presó de cendra, pròleg de l'autor, Els Llibres de l'Ossa Menor (Barcelona: Edicions Proa = Aymà S.A. Editora, 1976). 73 p.

Portada d'Adés era l'alba

Adés era l'alba, Poesia dels Quaderns Crema (Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1990). 94 p.

Portada de La llet astral de l'espiritrompa

La llet astral de l'espiritrompa en 23 superrealitats i 3 metamorfosis, pròleg de Lola Badia, La busca. Poesia, (Barcelona: Oikos-Tau, 1995). 72 p.

↑

Teatre

Portada de Calpúrnia

Calpúrnia (Comèdia-ballet), Quaderns de Teatre, 6 (Barcelona: Joaquim Horta Editor, 1961). 28 p.

Premi Joan Santamaria 1961

Representació de Calpúrnia per l'Agrupació d'Art Dramàtic de Barcelona, censurada i en sessió única, al Palau de la Música Catalana. 1962.

Portada d'Una croada

Una croada, Els Llibres de l'Escorpí. Teatre, El galliner, 10 (Barcelona: Edicions 62, 1971). 78 p.

Portada de Crònica desballestada

Crònica desballestada. Tragèdia grotesca en dues jornades, Catalunya Teatral (2a època) obra 138 (Barcelona: Editorial Millà, 1977). 55 p.

Premi Josep Maria de Sagarra 1971.

↑

Assaig

«La doctrina estética del Opispo Torras y Bages», Revista de Ideas Estéticas, 18, abril-maig-juny 1947, p. 135-163.

Ressenya de: José Mª Castro y Calvo, Del pensamiento a la expresión. Conferència pronunciada al Paraninf de la Universitat de Barcelona el 4 d'abril de 1952, dia de Sant Isidor, Espíritu. Cuadernos del Instituto Filosófico de Balmesiana, 1, 4, octubre-desembre 1952, p. 147-151.

Ressenya de: Romeo Crippa, Motivi del pensiero contemporaneo, (Brescia: La Scuola Editrice, 1950), Espíritu. Cuadernos del Instituto Filosófico de Balmesiana, 2, 5, gener-març 1953, p. 4-9.

Ressenya de: Marino Gentile, Filosofia e umanesimo, (Brescia: La Scuola Editrice, 1947). 207 p., Espíritu. Cuadernos del Instituto Filosófico de Balmesiana, 2, 8, octubre-desembre 1953, p. 157-162.

«La filosofia», «La Universitat de Cervera i l'escolàstica», «Els corrents de la filosofia europea i llurs contradictors», «Desorientació doctrinal: la decadència cerverina», «Inicis de renovació: la 'Sociedad filosófica'», «Les idees estètiques», dins Ferran Soldevila, dir., Un segle de vida catalana (1814-1930), (Barcelona: Alcides, 1961) I, p. 132-136.

Ressenya de: Robert Pring-Mill, El microcosmos lul·lià, (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1961), Serra d'Or, maig 1962, p. 39-40.

«Revisió d'una època (1939-1958): el pensament català en aquests anys», Serra d'Or, maig de 1963, p. 29-32.

«Pensament català contemporani i cristianisme», Qüestions de vida cristiana, 29, 1965, p. 55-66.

«Torras i Bages, Josep», dins Francesc Artal et a., eds., Ictineu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans, (Barcelona: Edicions 62, 1979) p. 472-473.

Crítica, somni, projecte, recerca

Crítica, somni, projecte, recerca, (Barcelona: La Llar del Llibre, 1988). 323 p.

Aquest volum recull els 46 treballs que l'autor considerava el bo i millor de la seva producció fins l'any 1987.
  • L'índex de Crítica, somni, projecte, recerca

«Antígona» i «Fedra», de Salvador Espriu, Col·lecció Les Naus d'Empúries (Barcelona: Editorial Empúries, 1985). 61 p. Reedició: Salvador Espriu, Antígona, estudi introductori d'Alfred Badia, Col·lecció El Garbell, 30 (Barcelona: Edicions 62, 1990). Altra reedició: amb text a cura de Rosa M. Delor, Col·lecció El Cangur butxaca, 136-2 (Barcelona: Edicions 62, 2002).

«Els Sonets a Orfeu de Rilke i 81 poemes trobadorescos dels segles XII i XIII en versió catalana», Els marges, 41, febrer de 1990, p. 83-85.

«L'home real o la veritat jo-cos», Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, 6, 1994, p. 111-123.

Lliçó inaugural del curs 1990-1991 de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l'IEC. El volum 6 de l'Anuari ret homenatge als vuitanta anys de Francesc Gomà i a la memòria d'Alfred Badia.
Primera pàgina dels apunts

Primera pàgina dels apunts, lliçó de princips de febrer del 1937.

Apunts del «Curs de català superior», impartit per Pompeu Fabra entre el febrer i el maig de 1937, dins Obres completes, vol. II: Sil·labari, Gramàtiques de 1918 (curs mitjà), 1928, 1928, 1941, Cursos orals, dir. Jordi Mir i Joan Solà, a cura de Maria-Rosa Lloret, Joan-Rafael Ramos i Josep González-Agàpito, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2006, pp. 973- 1070.

Enllaç a una evocació del Curs de català superior i de Pompeu Fabra a la Universitat de Barcelona el 1937 escrita per Alfred Badia el 1968.

↑

Articles d'opinió, assaig i ressenyes

A banda dels recollits al volum de 1987, Badia va publicar prop d'un centenar de ressenyes i d'articles d'opinió i d'assaig en diversos diaris i revistes, com ara La Publicitat, La Hoja del Lunes, La Vanguardia, l'Avui, el Diari de Barcelona, el Diari d'Igualada, El Correo Catalán, El Llamp, Els Marges, Enrahonar, Llengua Nacional, Serra d'Or, Quaderns de Traducció i Interpretació o la Revista catalana de psicoanàlisi.

Segueix una selecció d'onze treballs especialment incisius escollits per Ramon Alcoberro, a qui agraïm la tria, més una crítica teatral d'Intermedis, publicada el 1930, quan Badia tenia 17 anys, al diari La Publicitat.

↑

Narrativa

Cali

Conte fantàstic (segona meitat dels anys cinquanta).

Publicat a Els Marges, Revista de Llengua i Literatura, el 2006 (p. 7).

Introducció

D'aquest conte inèdit només se'n conserva una còpia en paper carbó sobre fulls de gruix i dimensions desiguals, firmada però sense datar. No és possible concretar el moment de l'escriptura més enllà d'una vaga segona meitat dels anys cinquanta. L'absència d'un mecanografiat original entre els papers de l'autor indica que havia fet circular el conte, probablement amb l'esperança de veure'l premiat en algun certamen. Però és probable que Badia, als volts de la cinquantena, es fes enrere en la voluntat de difusió del text, atesa la centralitat de l'experiència eròtica del jo narrador; la seva obra de creació publicada, tota posterior al 1960, presenta sempre esbiaixadament aquesta qüestió.

Dibuix de la deessa Kali

Hi ha trets en la deessa de l'aparició que es descriu al conte que corresponen als d'una dona artificial, i això fa de pont entre la terrible Cali i el sensible robot femení Calpúrnia, protagonista de l'obra de teatre homònima, premiada per la Penya Santamaria i representada l'any 1962 al Palau de la Música pel grup amateur ADB. El gènere conte és un cas aïllat en la producció d'Alfred Badia, a part dels de caràcter infantil que va escriure per encàrrec als anys vuitanta i noranta. Els dos pretextos temàtics que es combinen a Cali, l'excursionisme i el culte hindú de la deessa de la mort, responen a dues facetes molt característiques de l'autor, que solia freqüentar la muntanya amb una fruïció temorenca i posseïa una curiositat cultural especialment atenta als mites i a la filosofia orientals. El paisatge descrit al conte evoca clarament el Montseny, i més concretament les fagedes i els alzinars del massís del Matagalls, amb claps de castanyers i algun avet solitari; l'únic topònim present –el Ginebró– no arriba a indicar cap pista concreta.

No em consta que existeixi cap Tractat de Mitologia Índia de Deilhac, però les dades relatives a la iconografia de la deessa Kali eren i són prou divulgades, sobretot gràcies als sanguinaris activistes indis thugee, una societat secreta d'assassins –perseguida des del segle XIX per l'exèrcit colonial britànic–, que suposadament li rendia culte i que reviu al film Indiana Jones i el temple maleït. Les imatges més conegudes mostren una Kali amenaçadora de membres multiplicats (cap, braços, cames), que dansa sobre el cos inert del seu espòs Shiva, i que exhibeix diversos símbols de terror, com ara un collaret de caps humans i diverses armes ofensives.

Conte infantil

«L'estel i l'ocell mecànic», Tretzevents, n. 458-459, 1985, p. 4-5.

«Una troballa inesperada», Tretzevents, n. 500, setembre 1986, p. 8-39.

«El Feliu de les trompetes», Tretzevents, n. 653, febrer de 1993, p. 23.

«L'esclop ensuma els escurçons», Tretzevents, n. 655, març de 1993, p. 22-23.

«Els gat salvador», L'Infantil. Tretzevents, n. 684 (segona quinzena de maig de 1994), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 14-15 [dedicat: "En homenatge a l'amic desaparegut].

Això és només una selecció.

↑

Índex de Crítica, somni, projecte, recerca

HOMES I OBRES
1. «Xavier Llorens i Barba i el sentit comú», p. 15-20.
2. «Jaume Balmes, un jove gegant?», p. 21-27.
3. «Josep Torras i Bages, i la tradició catalana», p. 28-43.
4. «Josep Torras i Bages, i l'estètica», p. 44-52.
5. «A propòsit de la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau», p. 53-57.
6. «Josep M. de Sagarra, home de teatre», p. 58-68.
7. «Per una interpretació no apriorista del Nabí de Josep Carner», p. 69-82.
8. «Jean-Paul Sartre, un impostor?», p. 83-91.
9. «La poesia de Josep Palau i Fabre», p. 92-105.
10. «J. Amat-Piniella, novel·lista català de la generació destruïda», p. 106-109.
11. «La Cançó de Roland en versió catalana», ps.110-114.
TEORIA
12. «Un llenguatge gestual català?», p. 117-120.
13. «Un pont cibernètic entre psicologia i física», p. 121-125.
14. «Psicologia cibernètica a l'abast», p. 126-134.
15. «La vida privada i la llibertat», p. 135-138.
16. «Papers de sòcio-lingüística», p. 139-142.
17. «Mite, ritu i realitat», p. 143-146.
18. «Octavi Fullat i la Universitat», p. 147-152.
QÜESTIONS
19. «De l'esborronament poètic», p. 153-157.
20. «L'enraonar i la raó», p. 158-161.
21. «Progrés, poder, veritat, raó», p. 162-165.
22. «Una pregunta a la 'Senyoreta Júlia'», p. 166-170.
23. «El Sebastià de Terra Baixa, un personatge en busca d'un autor», p. 171-173.
24. «Seixanta poemes trobadorescos dels segles XII i XIII en versió catalana, p. 174-178.
25. «Les meravelles de la Rosa Vera», p. 179-182.
26. «Rainer Maria Rilke i els seus sonets a Orfeu», p. 183-192.
27. «Jordi de Sant Jordi i l'absurd», p. 193-198.
DE CAUSIS LINGUAE
28. «Per una llengua catalana possible», p. 199-211.
29. «Els pioners de la lingüística transformacional a Catalunya», p. 212-222.
30. «La identitat lingüística i les identificacions nacionals», p. 223-232.
31. «Una gramàtica del discurs catalana», p. 233-237.
32. «Els vocabularis populars catalans», p. 238-244.
CATALUNYA
33. «El nacionalisme català, aquest desconegut», p. 245-250.
34. «Nacionalisme i prestidigitació», p. 251-154.
35. «Els bisbes catalans i la Catalunya nació», p. 255-260.
DOS PERSONATGES DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA
36. «A Juan Luis Cebrián, sense ira», p. 261-267.
37. «Francisco Umbral», p. 268-274.
ALGUNS PERSONATGES DE LA MODERNITAT CATALANA
38. «Josep Ramoneda i el sentit íntim», p. 275-279.
39. «Joan Brossa, la poesia escènica i la visual», p. 280-284.
40. «Antoni Tàpies i la realitat», p. 285-289.
41. «El pensament de Joan Maragall vist per Eugenio Trías», p. 290-293.
42. «Un investigació estètica d'Eugenio Trías», p. 294-298.
43. «Eugenio Trias i la seva Catalunya ciutat», p. 299-303.
44. «Pep Subirós i els seus mites», p. 304-310.
45. «Jaume Lorés i el socialisme», p. 311-315.
46. «Lluís Racionero novel·la Ramon Llull», p. 316-323.

↑

Català Superior (1937). Apunts d’Alfred Badia, publicats al segon volum de les Obres Completes de Pompeu Fabra.

Els meus records personals de Pompeu Fabra es limiten a l’època en què, espetegant ja la guerra civil, i com a preparació per a la prova mitjançant la qual la Generalitat concedia el títol de Professor de català, vaig assistir al curs que el mestre professà a la Universitat. Foren vint-i-set lliçons a repartir entre el 9 de febrer i el 25 de maig de 1937, a raó de dues classes per setmana. En conservo els apunts curosament picats a màquina, ordenats, gairebé perfectes. Era la meva primera entrada en una aula de la Universitat, i ésser alumne del mestre també m’imposava.

Pompeu Fabra parlava sense gens d’èmfasi, en un to gairebé col·loquial. La seva claredat expositiva era absoluta, i el seu rigor científic, esquitxat adesiara d’ironies, i fins i tot, alguns cops, d’acudits, s’emmotllava perfectament a la seva intenció didàctica. No solia lluir-se, volia comunicar i persuadir. El professor emmascarava el savi, les lliçons s’acomodaven al grau de preparació que posseíem. (Tots els alumnes havíem passat la prova de Català mitjà). Ultra això, Pompeu Fabra irradiava una mena d’encís, estrictament personal –gest, figura, to de veu, calma, somriure, senzillesa– que feia més bo el seu «savoir faire» de professor. O al revés, tant se val.

Puc assegurar que ja des del primer dia es posà tots els alumnes a la butxaca. A la sortida d’una de les classes, tingué èxit la meva frase que en acabant el curs l’hauríem de treure de l’aula a pes de braços. ¿No es fa això amb gent no tan engrescadora com ell, els «toreros»?

Una de les característiques que jo més li agraïa, era el to «il·lustrat» de la seva ment, barreja de rigor racional i d’empirisme. Molta claredat i distinció d’idees, molta ordenació, moltes didàctiques síntesis o resums finals després d’haver dilucidat llargament els temes, molts exemples que feien palès el com i el per què de la seva solució a qualsevol punt obscur, però també una extraordinària cura a no dogmatitzar, una constant referència a la parla popular i a la literària, un gran sentit dels aspectes problemàtics de la llengua, un nombre relativament reduït de regles rígides. El rigorisme, deia, –i caldria, ara, que ho recordéssim– és aconsellable a vegades, només perquè el català és un idioma sense tradició gramatical. I sovint, també, perquè la solució rigorista és molt menys equívoca que la popular. Tanmateix, afegia, moltes vegades serà bo de deixar la solució «al gust i a l’instint de l’escriptor». És clar que el mestre pensava en els escriptors que saben gramàtica...

En resum les seves decisions gramaticals –que d’altra banda presentava en un to completament impersonal–, Pompeu Fabra acudia a altres llengües –castellà, francès, anglès, romanès, rus, llatí– i, ja no caldria dir-ho, al català medieval. Tenia ben pensades les qüestions de nomenclatura gramatical, però s’estimava més acudir a la funció, i mostrar-ne la naturalesa i les variants, deixant en una certa indeterminació, poso per exemple, si «després que» és una preposició seguida d’una conjunció, o si tot plegat fa una locució conjuntiva.

Els alumnes rarament fèiem campana. Potser sí que ens interessava treure el títol de Professor de català, però l’atractiu de la classe és segur que ens inclinava a ésser fidels. Qui pogués tornar-hi!


Alfred Badia (30 de gener de 1968)

↑

Intermedis

E nric Borràs, els mèrits del qual com a actor són prou ben reconeguts, actua ja fa algun temps al teatre Nou, al davant d’una notable companyia.

Tothom sap que l’estrena de «Peter’s Bar», de Ramon Vinyes, obra amb què s’inaugurà la temporada, constituí un fracàs que no va ésser prou a atenuar els esforços d’intepretació del nostre gran primer actor.

I bé: ¿És aquest motiu prou poderós perquè s’hagin hagut de desempolsar per ésser representades damunt les taules del teatre Nou, obres castellanes d’un repertori completament passat de moda, sustentant ideologies que no interessen quan no ofenen, o basades en trucs d’una puerilitat absoluta?

Si és que hom té por de fer alguna altra provatura d’estrena (por que altrament no comprenem) podria intentar-se quant menys la representació d’obres catalanes dels nostres grans autors (Guimerà. Iglésies, Rossinyol), algunes de les quals d’uns mèrits ben importants, són completament ignorades del gran públic. Hi ha també obres més modernes que podrien ésser represes amb seguretat plena d’èxit. ¿Imagineu “La llotja”, per exemple, interpretada per Borràs? ¿O “Els fills”, encara que siguem acusats de citar exclusivament Millàs-Raurell?

Aquesta suggestió per bé que no té altra transcendència que la d’indicar una opinió ben sincera, potser és d’un abast major del que aparenta. Sabem de molta bona gent que mostren llur disonformitat davant les obres representades al teatre Nou no apropant-s’hi. I, a vegades, adhucl’egoisme és bon conseller.


Alfred Badia (1 de gener de 1930)

↑

un llibrot