A lfred Badia va ser el meu primer professor de català. Això devia ser ben a principis dels anys setanta (1971-1972?), quan ell feia classe als primers cursos de l’antic batxillerat per a uns noiets que teníem uns onze o dotze anys. El col·legi estava passant d’una disciplina gairebé militar, ignasiana, i sens dubte preconciliar a un règim pedagògic més obert i a una ideologia de transició, contradictòria per variada. Als nou anys et podies trobar amb el carnet de Cruzado de la Eucaristía (imprès amb un dibuix d’un cavaller del Temple alçant l’espasa), havies d’assistir a la missa sense escapatòria o recloure’t cap al vespre en una sala d’estudi a fer l’hora de brigada ―un mot tan eloqüent com ‘edil’, per designar el delegat de curs, o com els jocs de competició entre cartaginesos i romans. Al cap de pocs anys, als meus tretze o catorze, ja hi havia doctrina i discussió sobre la fe i el marxisme ―el terme no es feia servir― a partir de lectures de Roger Garaudy, Helder Camara i Ernesto Cardenal. (Recordo amb precisió un treball sobre la Cuba de Fidel Castro, perquè ens va fer obtenir el carnet de la Biblioteca de Sant Pau, la biblioteca juvenil per als qui no tenien edat per accedir a la veïna Biblioteca de Catalunya, llavors a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Recordo igualment com, amb la mateixa edat fa no fa, assistíem impertèrrits a les classes de Formación del Espíritu Nacional.)
No conec la història de l’orde en aquests anys. (És lògic suposar que l’elecció del pare Arrupe devia tenir alguna cosa a veure amb les noves orientacions.) El cas és que, entre els extrems d’aquest canvi copernicà, el català va passar a formar part del currículum escolar com una assignatura innòcua, sense ideologia. Als Jesuïtes de Casp ―ja no es deien tant Colegio del Sagrado Corazón de Jesús― hi anaven, a vegades amb beca, els fills ―encara no les filles― de pares de l’Eixample, molt sovint amb professions liberals. L’educació en castellà ―excel·lent en la promoció de la lectura, la redacció i l’expressió en públic― imposava la llei en les relacions personals entre els alumnes, i doncs complia amb les expectatives (les expectatives que feien que un professional catalanoparlant sovint preferís escriure en castellà per seguretat). Com que els alumnes tenien assegurada la facultat d’expressió, de pensament lògic i de càlcul per altres camins, les classes de català van aparèixer en una mena de terra de ningú.
Alfred Badia era un home molt afable. Altíssim ―ens semblava― per no dir imponent, una mica malgirbat i amb un aire distret, introduïa una amable pausa setmanal entre les fraccions i els polinomis, d’una banda, i les severes, memorables Coplas de Manrique de l’altra. No li havíem penjat cap malnom. Duia una bossa ―crec recordar― i no una cartera professoral. No sabíem, és clar, que era filòsof ni res de res, i ell no ho feia notar. La seva didàctica era simple: les beceroles de la gramàtica catalana i la lectura. Devia haver comprès immediatament ―dedueixo ara― que la majoria érem catalans i que només ens calia aprendre quatre regles i llegir alguna cosa que ens servís de model. (És la lloable pràctica de fa mil anys: llegir el Donat i apendre a escriure amb els autors llatins.)
Per a la gramàtica hi havia manuals escolars: un que es deia Faristol (amb tapa verda i un peculiar format apaisat, estil La Galera) i un altre que es deia Signe (d’Albert Jané), però la memòria no m’ajuda a precisar-ne el moment. (Em consta que el recurs triat per al nou COU, on Alfred Badia també encetava l’ensenyament de català, era la bona gramàtica de Jeroni Marvà.) Sí que recordo amb exactitud que la classe començava amb una explicació senzilla a la pissarra, sobre l’article i l’apòstrof, posem per cas. Aquesta instrucció mínima era gairebé accessòria. La gràcia de tot plegat (i el valor d’aquest record, si en té algun) era la lectura.
Alfred Badia havia triat un clàssic: les Rondalles de Grimm en la versió directa de l’alemany que en va fer Carles Riba. El mètode era el que sempre s’ha fet servir per llegir com cal: el mestre llegeix exemplarment; l’alumne segueix llegint; el professor corregeix. Per al qui ho feia bé, tenia guardats al fons d’alguna butxaca insondable aquells caramels de coloraines en forma de boleta minúscula que llavors enllaminien a qualsevol nen.
Il·lustració d'Arthur Rackham de les Rondalles de Grimm.
Conservo aquest llibre. És una reedició de 1966 que l’editorial Joventut (als anys seixanta, Juventud) havia publicat abans de la guerra en una col·lecció infantil extraordinària: hi feia companyia, per exemple, a l’Alícia en versió de Josep Carner i amb il·lustracions de Lola Anglada. El volum es presentava amb una portada moderna tan multicolor com cridanera, però el contingut era el mateix: les magnífiques il·lustracions d’Arthur Rackham ―gravats amb un gran treball de ploma o siluetes negres retallades com ombres xineses, o una mescla més expressionista de les dues tècniques― i la llengua del traductor, patrimonial i educada. Com que ara mateix el tinc al davant, puc assegurar que aquesta lectura era un oasi escolar. De llibres d’aquesta mena en teníem a casa, i els havia llegit, però al col·legi ―el col·legit tanmateix― encara ens dèiem el nom en castellà (i així consta escrit el meu al full de guarda, amb pèssima cal·ligrafia). Devíem llegir bastant i selectivament (divuit rondalles marcades barroerament a l’índex), i amb interrupcions (més indicacions internes en un d’aquells bolígrafs bic que sempre acabaven vessant).
Rellegint algun fragment de les Rondalles, no costa gaire entendre que Alfred Badia devia pensar que, encara als anys setanta, la llengua literària ―la llengua que tothom ha de dominar si vol llegir― era la que s’havia dipositat a partir del Noucentisme, fugint de les modes: “i amb tot em sento tan cruixida com si hagués trastejat realment”, diu un personatge de La llum blava; o bé: “el ric hagué de posar el nap del seu germà en un carro i fer-lo traginar cap a casa. En ésser a casa, no sabia contra qui girar la seva ira i la seva rancúnia”, escriu Riba a El nap (cito dos passatges marcats). Vet aquí la llengua que se’ns ha esmunyit en les últimes dècades (“cruixida”, “trastejat”, “traginar”, “rancúnia” eren veus populars a moltes cases barcelonines fins fa ben poc) i la que s’ha postergat en benefici de l’ús, com si el català no pogués conservar, entre altres, un registre culte (“En ésser a casa”).
Transmetre una llengua de cultura als nois joves no és pas poca cosa. Trobar-se, quaranta anys després, un model de lectura arrelat en els anys trenta tampoc. El que aprens de petit queda per sempre, i en aquest cas ajuda a valorar amb justícia la llengua de Carner, Riba o Marià Manent, a distingir-la del model, no menys literari, que puguin haver difós escriptors posteriors des dels anys seixanta. L’ús canvia i s’acaba imposant. La llengua literària és un dipòsit històric que només perd el valor, i esdevé definitivament arcaica, quan la tradició lectora s’interromp. (Pensem en l’apreciació popular a Anglaterra de les novel·les de Jane Austen, bestsellers del segle actual sense que hi hagi d’intervenir cap agent que n’actualitzi la llengua.) Les Rondalles de Grimm sobretot valien per mantenir la tradició lectora, el modest cultiu de les lletres.
Aquest record és de l’estiu de 2006. Tinc fills llegidors. Abans d’aprendre de lletra van sentir prou rondalles de Grimm (amb els seus perfets simples literaris), que després han llegit (a pesar dels perfets simples). Encara que no sabíem res d’Alfred Badia ni dels sonets de Rilke, alguns li hem d’agrair la cultura impartida amb un aire distret.
